Fabián Schalekamp - “El cor del bosc”

El treball que des de fa anys i d’una manera tàcita desenvolupa Fabián Schalekamp (Palma, 1964) constitueix un exemple de rigor i coherència en el context de la plàstica balear.

Nascut en una família d’intel·lectuals —son pare, Jean Schalekamp, era un reconegut escriptor i, sa mare, Muriel D. Hess, artista plàstica—, fou educat en uns principis de respecte cap a la natura que, amb el temps, s’han convertit en l’eix vertebrador d’una obra que ha anat transitant àmbits com els de l’escultura, el dibuix, la fotografia, la intervenció, la instal·lació o l’environament, i que sempre ha estat reticent a exhibir, sens dubte convençut que l’única raó de ser d’una peça era el seu nexe amb el medi ambient i que qualsevol altre argument al marge d’aquest principi era accessori i, per tant, prescindible.

“Quan entr al bosc no sent els ocells, sinó el batec de les arrels. Davall els meus peus s’estén una xarxa invisible que comparteix aigua, nutrients i memòria. Res no viu sol. El bosc existeix perquè cadascun dels seus elements sosté els altres en un equilibri silenciós i persistent”, ens diu Schalekamp, i branca a branca forma un bosc imaginari —una evocació al bosc interior que tots duim dins, i que amb excessiva freqüència oblidam— que serveix alhora com a refugi i com a àmbit de reflexió, que ens convida a recordar que davall qualsevol paisatge hi ha sempre una trama de relacions que fa possible la vida. Potser protegir el bosc no consisteix únicament a conservar-ne els arbres, sinó també a recuperar la consciència de la nostra interdependència amb tot allò que ens envolta. El cor del bosc no és un lloc, és una manera de repensar el món: cuidar, connectar i comprendre que allò que passa davall terra també sosté el nostre futur.

Aquestes estructures mínimes, tan gràcils com etèries, no imposen la seva forma sobre l’espai, sinó que hi dialoguen —amb el sostre, amb les parets, amb el terra— des de la modèstia, des del silenci de vegades, sempre des del respecte. Les seves línies obertes, lleugeres i irregulars, semblen traçar geometries efímeres que no cerquen la permanència ni la monumentalitat. Són petites arquitectures de l’instant, llocs mínims que alimenten un equilibri impensable, i que, des de la seva lleugeresa, contribueixen a recordar-nos que la natura no és un ens passiu, sinó un teixit de relacions en canvi constant. Són invitacions a imaginar altres maneres de cohabitar amb el medi, més lentes, més atentes, més humils.