Casino

Coreografia: Ofelia Jarl Ortega, en estreta col·laboració amb els performers
Performers: Jao Moon, Nina Sandino, Ofelia Jarl Ortega
Il·luminació: Johan Sundén
Dramatúrgia: Andrea Rodrigo, Quim Bigas
Vestuari: Erik Annerborn
Producció: Terry Johnson (Johnson & Bergsmark)
Coproducció: Dansehallerne, MDT, BIT Bergen Internasjonale Teater
Suport a la residència: höjden studios, Estocolm, i Dansplats Skog, Stråtjära
Amb el suport de: The Swedish Art Grants Committee, The Swedish Arts Council i la Ciutat d’Estocolm

Casino és el nom amb el qual es coneix a Cuba el ball de la salsa, en referència al lloc on va la gent a ballar. Casino és també el títol d’aquesta peça. A Casino, la xilenosueca Ofelia Jarl Ortega, Nina Sandino de Nicaragua i Jao Moon, de Colòmbia, es mouen en una pista de ball fictícia situada en un club llatinoamericà de ball en parella. Cada ballarí du en si mateix la seva relació pròpia amb la salsa i deixa que aquesta ressoni al seu cos mitjançant el repertori de memòries històriques i personals. A través de l’escolta implicada dels ballarins i el so de les seves passes, la música es fa present en la seva absència. D’un mode subtil, contingut, minuciós i lúdic, les tres ballarines connecten tant com fracassen en l’intent. Encontre postfunció amb la dramaturga Andrea Rodrigo, 20 h.

La salsa a Suècia: un context

Als anys 90 i 2000 es va produir un gran auge global de la cultura llatina, que va posar al mapa artistes com Shakira, Jennifer López, Ricky Martin i Marc Anthony. No va ser, és clar, ni el primer ni l’últim d’aquests auges. «Llatí», com sabem, no designa un gènere en si mateix: Amèrica Llatina abasta des de Xile, al sud, fins a Mèxic, al nord. A Suècia, aquella explosió de principis dels 2000 va convertir la salsa en un fenomen de masses. Tothom la ballava, inclosa la diàspora llatinoamericana.

La salsa mai no ha estat el ball nacional de Xile. El seu arrelament històric era a Cuba, Colòmbia i el Carib, on els sopars acaben ballant i cada aniversari és una festa de ball. A Xile, el ball social per excel·lència ha estat la cúmbia, i el folklòric, la cueca. Així i tot, les trobades salseres entre xilens es van convertir en un fenomen propi a Suècia, impulsades per la nombrosa comunitat xilena que va arribar al país fugint de la dictadura de Pinochet durant els anys 70, 80 i 90. Per a aquesta comunitat a l’exili, la salsa va esdevenir una manera de mantenir viu el vincle amb Amèrica Llatina, una subcultura de la diàspora. I amb ella va arribar també el clixé: per a ser llatí, calia saber ballar salsa. Un clixé que encara persegueix les performers d’aquesta peça.

Declaració de la coreògrafa

«A la meva família, l’únic que ballava era el meu oncle Rafael. Tenia fins i tot el seu propi club de salsa al restaurant de l’Òpera de Malmö els anys 90. Però com que els salseros solen beure aigua mentre ballen, el club va haver de tancar per les baixes vendes de begudes, tot i que les vetlades congregaven molt públic.

Quan vaig viatjar per primera vegada a Xile, ja d’adulta, vaig descobrir la florent escena del reggaeton i el subgènere feminista del neoperreo. Durant alguns anys, el reggaeton va ser la meva connexió amb Llatinoamèrica i amb la meva pròpia herència, fins que vaig topar amb la salsa. La música de salsa sempre havia format part del que sonava a casa, però el ball m’havia escapat. Ara la salsa ho ocupa tot. I és la meva nova manera de connectar amb la diàspora

llatinoamericana, de ser xilena a Suècia, de ser immigrant de segona generació.»

— Ofelia Jarl Ortega


A les 20 h, encontre post-funció amb la dramaturga Andrea Rodrigo.

A Casino, la coreògrafa Ofelia Jarl Ortega explora la dansa com a pràctica socioestètica a través del vocabulari de la salsa. Aquesta conversa pública és una continuació del seu diàleg a llarg termini amb la dramaturga de la peça Andrea Rodrigo, en què parlen de la salsa com un repositori obert de formes, enriquit per la diversitat cultural present als clubs on es balla. La seva conversa complexifica les divisions entre les formes de dansa «cultes» i «populars» i la tendència a reduir les formes de dansa social a mer entreteniment, considerat com una cosa immediatament llegible i accessible. La conversa aprofundeix en les decisions coreogràfiques formals de l’obra i en les intricades dinàmiques relacionals que entren en joc. Així mateix, interroga el compromís sovint superficial i fetitxista del mainstream amb les expressions culturals llatines, convidant a una comprensió més matisada de la complexitat de crear una peça de dansa contemporània que es relacioni amb aquests vocabularis.