“Del ple al buit”, Joan Cortès

La cerca de les diferents formes de la bellesa és quelcom que acompanya Joan Cortès en el seu incansable recorregut d’art i vida. En plena era de l’excés i de la vulgaritat visual, dels colors estridents i de les maneres impossibles, Cortès es manté dempeus mirant cap a altres llocs, avançant en altres direccions. Un artista a contrapel que aconsegueix una estètica simple i contundent, una bellesa senzilla, la més difícil de trobar. És, el treball de Cortés, una tasca esgotadora, complexa; una labor infinita, plena d’èxits i de fracassos, que ens procura un bé comú: unes escultures i uns gravats –que gairebé són escultures– que cerquen assolir l’essència d’aquesta bellesa que no té temps, ni espai, ni lloc, o que potser els conté tots; una bellesa atemporal, una bellesa que ho és sempre.
En aquesta exposició per al nou espai d’art contemporani Cor, concebuda com si fos una instal·lació, Cortès planteja dues línies de recerca diferenciades. D’una banda, aquella habitual en la seva obra, que ens interpel·la des d’una abstracció exquisida, de maneres orgàniques i bellesa extraordinària; unes escultures i una obra gràfica que es refereixen al cos, a l’ésser, al sexe; unes peces que semblen estar a punt de levitar; d’altres que podrien ser el resultat d’una dissecció taxonòmica o d’una atenta observació microscòpica; unes obres que s’expliquen a través d’un blanc savi, un rosa encarnat i un negre rigorós que fan que centrem la nostra atenció en aquestes formes suggeridores que duen a la memòria el Brancusi més sublim i el Pevsner més delicat.